Resum sobre les xerrades del TTIP.

Us deixem al blog el resum de les claus per a entendre el TTIP per a totes les que no vau poder asistir.

Què és el TTIP?

El TTIP és un tractat bilateral entre els Estats Unit i la UE, però precisament perquè és un tractat bilateral és especialmente perillós. Els tractats entre dos estats (/països/grups geopolítics), tenen unes avantatges que no tenen els intents d’acords als que han volgut arribar a través de la OMC, el FMI, la OCDE i altres organismes i organitzacions internacionals ( dic també organitzacions perquè sovint els pactes són, o volen ser, el precedent d’una associació o organització internacional ). No cal ni especificar que aquests tractats es dónen entre estats que són dòcils amb les exigències de les multinacionals i les grans fortunes, ja sigui perquè en formen part de manera directa o indirecta, ja sigui perquè han cedit poder polític als lobbies i grups de pressió, ja sigui perquè volen treure un tros del pastís i seure a l’altra banda de la taula quan deixin de governar.
Per a entendre les avantatges que té un tractat bilateral ens hem de remuntar als anys noranta. Des de la década dels noranta fins al 2013 el Quad ( quadrilàter: EUA, Canadà, UE i Japó ) – i les empreses i lobbies en les que s’arrepenja i fonamenta- i els pactes aranzelaris, comercials i normatius, han anat desembocant en organitzacions acceptades com la OMC i la OCDE. Fins la ronda de Seattle ( que a totes ens sona! ) les negociacions entre inversors i estats es portaven en secret. Organitzacions com la Taula Rodona d’Industrials Europeus o el Club Bilderberg arribaven a pactes entre grans fortunes, grans inversors i grups de pressió. Els objectius dels pactes eren i són clars: que les grans multinacionals puguin invertir on i quan sigui, sense normes ni obstacles de cap mena, no només per a benefici d l’empresa, també per a benefici propi ( estem parlant de famílies com els Rockefeller, els ducs d’Avinyó, els Alba….Alguns d’ells fortunes, presidents de les grans multinacionals i persones que han tocat poder polític ). Els protagonistes d’aquestes negociacions són els que surten cada any a la llista de persones més riques del món.
Doncs bé, el que va pasar a la ronda de Seattle és que, abans d’aquesta, es van filtrar els documents amb els que estaven fent la negociació. Es va publicar primer a Le monde Diplomatique, i després a tot arreu d’Europa, menys a l’estat espanyol i a Catalunya. La opinió pública es va escandalitzar del contingut i es van fer les grans moblitzacions que ja coneixem i que van acabar en una desbandada de les persones que estaven negociant. Caps d’estat com Jospin, que havien estat dins les reunions, varen fugir en veure la reacció pública. I així un a un els caps visibles, o sigui els caps d’estats, van aceptar mecanismes de transparència que faria impossible que les persones no ens assebentem del que es mou, al menys en general, a la UE. En les rondes potseriors ( Cancun, Qatar etc ) intentaren altre cop engegar negociacions, però no van aconseguir que fossin secretes i que no hi hagués reacció de la gent.
Així, donada la importància dels objectius de la negociació, decideixen buscar una altra manera de poder negociar en secret i continuar, d’una vegada per totes, el que s’havia començat des del final de la “Segona guerra mundial”.
La única manera que troben de fer tractes en secret i sense la irrupció de la opinió pública és aconseguir, cosa que ja està feta, que els pactes bilaterals siguin, per llei, secrets.
La única manera de saber què s’hi parla en les reunions del TTIP és fer un munt de paperassa impossible per a poder accedir als documents escrits sobre la qüestió. Per a poder-los llegir has d’entrar a una estança sense càmera, sense móbil i sense bolígraf ni llapis, i sabent que hi ha preparats tots els mecanismes per a detectar l’origen de qualsevol fuita d’informació. Una mica pel•lícula de James Bond. Com podem saber que la informació que en tenim és certa? No només wikileaks i periodistes especialitzades d’arreu del món han pogut obtenir informació classificada. Contrastant les filtracions amb les mateixes informacions que proporcionen les pàgines webs dels organismes de la UE, hi podem donar veracitat. Si, per exemple, amb el TTIP, les grans empreses productores de vegetals americanes, pretenen que la UE faci normes més laxes pel que fa als transgènics, la mateixa comissió europea, que de cara al públic pregona que no cedirà en el tema alimentari, obre la possibilitat a negociar l’homologació en acords futurs ( es pot trobar a la seva página web aquesta informació ).

Perquè tant de misteri? Per a asegurar-se la total impunitat. Si saben que amb la filtració i la transparència l’únic que han aconseguit és provocar mobilitzacions que han aturat la condescendència dels estats davant els seus desitjos, no hi més remei que el secretisme. Pretenen, doncs, treure del tot, i de manera descarada i deliberada, el poder de decisió a les persones, perquè és el perill amb el que s’enfronten. Si no som conscients del que passa, llavors, no passa res.

Un altre element d’impunitat amb el que compten és el de la privatització de la justícia. Sense el secret i sense la privatització de la justicia no hi ha llibertat de moviment ni impunitat. Com que no han pogut tirar pel dret directament des de Seattle, han anat fent petits pactes i associacions per a anar fent passets fins al punt on estem ara.
En què consisteix la privatització de la justícia? Doncs en tenir, com en els segles tretze i catorze, tribunals classistes, especials per als seus assumptes, que només es poden pagar ells i que tracten casos en els que els estats i els ens públics no hi podran entrar. L’objectiu és que, per normativa, els estats no puguin denunciar els inversors, però els inversors si que puguin denunciar els estats i que, en tot cas, s’estableixi un mecanisme d’arbitratge privat, que de fet ja està funcionant quan es dónen problemas grossos entre empreses grans i estats. Així l’inversor escull un àrbitre, l’estat un altre i el tercer és escollit entre els dos. I així entre ells solucionen assumptes referents als incompliments de normes de treball, alimentàries etc. I nosaltres no ho sabem, és a dir, hi ha quinze àrbitres que han manejat quasi un 60% dels conflictes mundials entre inversors i estats, i no ho sabem. Bé sí, per exemple: els fons voltor que Argentina, un cop fins i tot va haver arribat a un acord amb els creditors, va haver-se d’empassar per l’eternitat, són producte d’aquestes negociacions heroiques. I els seus sous són de pel•lícula.
El que acaba passant és que entre ells acaben ocupant tots els llocs de les eines que s’han creat per, en teoria, controlar tendències sistèmiques com la creació de monopolis i oligopolis. I es dóna la paradoxa que en comissions contra la falta de competència hi ha persones que pretenen formar monopolis o oligopolis. Poc a poc, doncs, es torna a condicions de vida, de treball, de finances etc, que es donaven als segles XVIII i XIX. O si més no, aquest és l’estat ideal per a les grans corporacions.
Evidentment qualsevol multa que es posi a un estat per a haver destorbat la gran empresa, serà extreta d l’erari públic.
Abans d’entrar en els objectius del TTIP, cal preguntar-se si, com bé diuen Rockefeller i els altres impulsors del procés de reestructuració econòmica i política, el tema és arribar a que el poder privat governi perquè el poder públic encara confereix massa qüota de democràcia a les persones, què hi pinten els estats?
A part de que, com ja sabem, qui toca poder polític toca poder econòmic, els estats continuen essent necessaris per a mantenir la” massa” controlada i disciplinada ( ens sonen la llei mordassa, tractat de schengen, la d’estrangeria…?). L’objectiu és que en quant al que s’anomena sobirania siguin una closca, però sí que siguin els gestors de la repressió i dels objectius de les corporacions. Per això n’hi ha que, com els països del BRIC ( Brasil, Rússia, Indía, Xina ) són poc dòcils. No perquè realment siguin una amenaca incontrolable, sinó per que no volen perdre la seva “sobirania” en quant al repartiment del pastís es refereix. Passa el mateix amb els tractats transpacífics, en que Xile i Brunei pacten amb EEUU però no amb governs menys dòcils a les directrius americanes com Ecuador.
Llavors, tot aquell polític que sàpiga que l’objectiu és aquest, acabarà passant a l’altra banda de la taula ( el que s’anomenen portes giratòries ), abans que mirar de frenar aquest procés.
Parlant de sobirania, Artur Mas i el grup de CiU, junt amb PP, PSOE, UPyD i PNB, va votar a favor de que NO es portés a terme un referèndum sobre l’entrada/participació o no al TTIP. Preguntat més endavant, diría que no tenien ni idea del contingut i que per aixó no volien fer un referéndum, perquè no sabien de que anava. Però, la pregunta és si aquesta ignorància és naïf o deliberada i què volen dir quan parlen de sobirania. Hem de tenir en compte que els acords bilaterals no es poden anul•lar fins a cinc anys després i que, igualment, durant més de deu anys s’han d’aplicar, encara que s’anul•lin.

Quins són els objectius del TTIP?
Armonitzar/homologar les normatives americanes i europees pel que fa a la inversió, la producció i la gestió d’aquestes dues.Això no vol dir que les grans empreses europees iguin bones, vol dir que els és més còmode, a nivel polític, que qui doni la cara a l’hora de demanar aquesta homologació siguin els americans. Les empreses europees estan desitjant aquesta armonització, però cedeixen protagonisme a les americanes per una simple raó d’estratègia.
Aquesta equiparació està orientada a la flexibilització i totes sabem a què condueix aquesta paraula quan parlem de capital. Si bé ara les empreses es poden regir per la norma del país d’origen, que és la que diu que encara que posis una fabrica polaca a Salt, no cal que segueixis les normes de Salt, doncs, si la fàbrisa està registrada a Polònia pots seguir les normatives de polònia ( amb les trampes que això els permet fer ), encara en volen més. Volen que a tots els països les normes siguin igual de laxes. Si a nivel europeu podem trobar cent i escaig normatives referents als drets de les treballadores o a les relacions laborals ( sense entrar en qui les compleix o no ), a nivel americà només n’hi ha un parell. Per tant, pots estar signant un contracte de treball que no et permeti sindicar-te, tenir vacances o un sou mínimament digne sense cap problema legal per a l’empresa. Doncs aquesta és l’homologació a la que volen arribar. Volen rebaixar el nivel de protecció de les treballadores i afavorir la máxima flexibilitat per a les grans empreses.
La flexibilització també afectaria les normes productives i d’exportació, per tant, el sector agrícola estaria en força perill de ser absorvit per les grans productores. La proteccció a les petites empreses i les autònomes seria menor, per tant, creixeria encara més, si pot ser, l’ajuda pública a les grans extensions i grans exportadores, que ja reben sucoses subvencions.
Dels dos punts anteriors, el que va pasar amb les maquiles mexicanes és un exemple flagrant i força explicatiu.

Si rebaixem les restriccions en productivitat, llavors hem de parlar d’alimentació. Als EEUU hi ha centenars de milers de transgènics acceptats. I, precisament, el que es vol és que tant per a consum com per a producció s’acceptin aquests transgènics a la UE. AIxí la producción serà a gran escala i es podrá exportar i monopolitzar el comerç d’aquests aliments. I encara més. Als EEUU no hi ha tanta normativa pel que fa al sacrifici i tinença d’animals de granja, cosa que produeix alts nivells de contagi de bacteris i enfermetats. Així, la opció que utilitzen és banyar l’animal mort amb un compost de clor que aquí està prohibidissim. Així, per a bestiar més gran, s’utilitzen hormones de creixement que aquí tampoc estan permeses. La prioritat, doncs, és permetre aque aquest tipus de productes es facin servir per a produïr més i més ràpid. I sense controls de salut ni miraments, òbviament, per als animals i l’entorn.
De fet el fracking és una altra mostra del que es vol permetre obertament aquí i que es permet sense problemes als EEUU. No només el fracking en ell mateix és agressiu, és que per a fer “pujar” el gas o el petroli han d’injectar productes químics molt agressius terra endins i que es quedaran allà durant anys.

Els serveis públics són, a més, els que estàn a primera fila: es busca la seva privatització a mans de grans empreses ( sanitat, educación i, també, exèrcits etc ) perquè són els més necessaris per a la població, per tant, en tindran beneficis segurs. Per a fer-se una idea del que arribaria a pasar només cal mirar el Medic Care i Medic Aid dels EEUU: atenció sanitària profundament clasista.

Aquest és resum, inquietant, del tema del TTIP. És cert que a altres llocs ja està més avançada la lluita perquè hi ha hagut més informació de la que s’ha donat aquí ( tot i que diverses entitats des de l’inici van portar la información a diaris com el País, el Mundo, la Vanguardia o el Periódico, cap ho va publicar ). Però saben que la única manera de que això es freni és la de sempre: la pressió popular.